Parlant amb altres companys de la
Salle Condal, hem coincidit a destacar el professor Romero com el millor que hi
vam tenir. Va ser el més semblant a aquells professor de pel·lícula americana
capaços d'engrescar el seu alumnat en un projecte acadèmic.
El seu estava relacionat amb el teatre.
Ell va ser el primer que ens va mostrar que el teatre, a part d'una art
escènica, és també un gènere literari, adequat per a ser llegit. Va muntar un
servei de préstec setmanal de llibrets de teatre que va tenir un èxit
extraordinari. Ens va fer comprar una obra a cada un per afegir-la al fons que
ell ja tenia i d'aquesta manera vam poder disposar d'un nombre adequat de
títols per escollir. Cada divendres, seguint un ordre rigorós, triàvem l'obra
que volíem llegir durant el cap de setmana, i quan s'acabava la ronda, els que
volíem, en podíem triar una segona.
Recordo que la més cobejada de totes
era "Las brujas de Salem" de l'Arthur Miller, seguida per "Los
Verdes Campos del Edén" de l'Antonio Gala i las comèdies de l'Enrique
Jardiel Poncela. El llibret del Gala encara el conservo, i molts anys després
vaig tenir la satisfacció de fer-me'l dedicar per l'escriptor, que se'l va
mirar amb una barreja de nostàlgia i suficiència, com si en el fons, ara que és
un novel·lista d'èxit, els seus inicis en el teatre li semblessin un pecat de
joventut...
Ens fèiem un tip de llegir teatre i en
gaudíem molt. Al respecte recordo dues màximes seves: "Lo importante en
una obra de teatro, no es lo que pasa en el escenario, sino lo que se supone
que ha pasado fuera de él" i "Una obra de teatro se piensa en un año
y se escribe en un mes. Una novela se piensa en un mes y se escribe en un
año".
Però la màxima que sempre recordo i que moltes vegades he explicat a
altres escriptors, periodistes i alumnes, la que més m'ha servit a l'hora d'escriure, és aquella que diu: "Cuando escribas
una redacción, una vez que la hayas terminado, elimina el primer párrafo.
Cuando escribas una novela, una vez que la hayas terminado, elimina el primer
capítulo." Cuanta raó tenia!
Manuel Romero havia nascut a Bélmez, a
Córdova, el 10 de març de 1933. Quan nosaltres els vam tenir de professor per
primera vegada, a quart de Batxillerat, tenia trenta-cinc anys. És tan difícil
això de recordar l'edat d'un professor!... Aleshores ens semblava "un
senyor gran", i ara que faig comptes veig que era molt més jove que
qualsevol de nosaltres a l'actualitat.
Recordo el seu somriure burleta davant de qualsevol estupidesa sorgida de la nostra ignorància. La seva
autoritat moral sobre nosaltres es manifestava també d'aquesta manera: fent-nos
entendre que quan nosaltres hi anàvem, ell ja n'estava de tornada...
Va estudiar Filosofia i Lletres i
Teologia. Ens feia classe de literatura i d'història. Dues de les meves
preferències personals, que m'han portat a publicar algunes novel·les i llibres
de relats i a doctorar-me en història contemporània. Sempre he pensat que ell
hi va tenir un paper fonamental. De fet, quan vaig publicar el meu primer
llibre, vaig tenir la satisfacció d'anar-lo a veure per regalar-li. I va estar
molt content.
Manuel Romero va tenir tres fills, un
dels quals, el Rubén, és periodista, crític cinematogràfic i professor
universitari. Va morir el 30 d'agost de 1993, quan només tenia seixanta anys.
Però som molts els que encara el recordem amb agraïment.
Jordi Viader
