dilluns, 29 de juny del 2015
dissabte, 27 de juny del 2015
Els millors de la classe...
M'ha picat la curiositat de saber quins dels nostres companys van ser
els millors alumnes al llarg del temps que vam passar junts, fins a 4rt
de Batxillerat.
Izquierdo, De Mas, Camarasa, ¿Salas? i Gironès
Per esbrinar-ho he buscar els primers de cada curs i els he atribuït la
puntuació que s'atorgava en aquells anys als primers classificats en els
campionats de Fórmula 1, o sigui 9 punts per al primer, 6 per al segon
i 4 per al tercer. Segons això qui obté millor puntuació i en
conseqüència va ser el millor alumne és en Jordi Camarasa amb 38 punts,
seguit d'en Josep Lorenzo i en Joan Ferrer amb 36 cada un.
Josep Lorenzo
Cal tenir en compte, però que en Josep Lorenzo es va incorporar al col·legi a primer de Batxillerat i al llarg dels quatre anys del Batxillerat Elemental sempre va ser el primer de la classe. Contràriament en Joan Ferrer va obtenir la puntuació més alta en els cursos de primària i a segon de batxillerat, sempre també com a primer de la classe.
En Jordi Camarasa va ser en dues ocasions primer, en dues segon i en dues tercer
Joan Ferrer
Lluís Burgués
divendres, 26 de juny del 2015
Noms propis: Fermín Gisbert
Seriós i sec com ningú, no recordo que mai, en cap circumstància,
rebaixés el to o s’avingués a intentar interactuar amb nosaltres. Es mantenia
distant, fred i era tremendament rigorós.
Era el professor de llatí de Quart de Batxillerat i el seu mètode d’avaluació consistia
en reiterats i inadvertits exàmens orals que invariablement em conduïen al suspens.
En Gispert preguntava i si fallaves a la primera, ja estaves suspès. Pel contrari,
si responies correctament, tornava a preguntar, i no deixava de fer-ho fins que
fallaves. La nota s’establia en funció de si havies fallat a la primera, a la segona,
a la tercera o a la quarta pregunta, però en el meu cas, amb una única
excepció, sempre estava per sota del cinc.
I dic una única excepció, perquè mai no oblidaré que l’última
setmana vaig aconseguir respondre correctament totes les vegades i aconseguir d’aquesta
manera un únic i meritori notable en llatí.
Val a dir que amb aquests sistema tan dràstic vam acabar aprenent
força llatí, com es va demostrat en l'examen de revàlida, malgrat que el temps
hagi esborrat en molts casos uns coneixements que ja aleshores ens semblaven
poc útils.
J.V.R.
dimecres, 24 de juny del 2015
Visita virtual al col·legi
Fixeu-vos que també és possible entrar a dins.
Noms propis: Pere Cairó i Arquer
En Pere Cairó, -el Senyor Cairó- va ser un dels millors professors que vaig tenir a la Salle Condal i malgrat que mai més no vaig tornar-lo a veure, sempre en vaig guardar un record excel·lent.
Donava classe de Biologia a COU. Una assignatura optativa que només triàvem els que com jo teniem la pretensió de fer una carrera de ciències -en el meu cas Medicina, tot i que la vaig canviar a l'últim moment per Periodisme-.
Anys després circumstàncies de la vida em van portar a dedicar molts anys i molts esforços a l'entomologia i estic segur que la curiositat i els coneixements que ell em va inculcar em van servir de molt.
Era un científic humanista, d'aquests que barrejaven l'interès per la botànica amb la passió per la literatura. Estic segur que li devia deixar llegir algun dels meus textos i en acabar el curs em va sorprendre regalant-me un tomo de les Obras Completas de Hermann Hesse que en aquells anys era el meu escriptor favorit, editades per Aguilar en paper bíblia.
En Pere Cairó va deixar de donar classes a la Salle Condal molt aviat i va continuar la seva activitat docent a l'Escola Aula a on s'hi va estar més de quaranta anys.
L'últim dia de classe els seus alumnes li van fer un homenatge molt especial i van dedicar-li dotzenes d'entrades en un blog anomenat "Sembrar per Recollir".
El Senyor Cairó va morir el vint de novembre de 2012,
J.V.R
dimarts, 23 de juny del 2015
Noms propis: Agustín Rodríguez
Agustín Rodríguez, -el professor Rodríguez-, va ser un dels personatges més estrafolaris que van passar per La Salle Condal. Donava classe de química i no n’estic del tot segur, però diria que també de matemàtiques.
Era
baixet, rabassut i caminava molt a poc a poc. Recordo que es posava
paral·lel a la pissarra, separat uns trenta centímetres, i aleshores
s’hi deixava caure literalment fins a quedar-hi recolzat, posava el guix
al damunt i es posava
a caminar per fer-hi una ratlla més o menys recte.
Tenia
dues obsessions. La primera era estranya: no volia que ens féssim
legionarios. Per això un dia ens va explicar que podíem guanyar-nos la
vida de moltes maneres, fins i tot fonent xapes de begudes en una
foguera i venent després el
que n’obtinguéssim a un drapaire, però que –per la mort de Déu!- no ens
féssim pas legionarios.
Això
ens va portar a especular amb la possibilitat que un fill seu se
n’hagués fet, de legionario, i potser fins i tot que hagués mort en acte
de servei...
L’altra
obsessió era menys surrealista. El Rodríguez no admetia que la gent es
quedés callada quan feia una pregunta. Quan això passava, i passava
sovint, el Rodríguez deia:
- Le pongo a Vd. Ocho ceros por mulo. Los mulos no hablan y
usted tampoco. Si no sabe la respuesta diga “no lo sé professor” y le
pondré un zero, però si no dice nada, le pongo ocho ceros por mulo.
He
de confessar que en això estic d’acord amb el Rodríguez. La gent que no
et respon quan els preguntes alguna cosa, sempre m’han semblat mulos
que mereixen vuit zeros.
J.V.R.
dilluns, 22 de juny del 2015
diumenge, 21 de juny del 2015
Noms propis: Eliseo Hernando
"El mestre era un home petit, gairebé nan, de nom Eliseu i a
qui, no sé per quina causa evolutiva del llenguatge, la meva família anomenava
Nicetu.
Ens espantava amb tota mena de pors horripilants, des d'ésser
cremats de viu en viu fins a morir devorats per les rates o ofegats per falta
d'aire. I no eren només paraules, sinó també fets, realitats quotidianes,
turments de tot tipus: bufetades, cops de cap a les parets, alguna guitza,
centenars de cops de regla, tancaments en habitacions fosques, enterraments
prolongats sota la tarima...
Havia dividit la classe en dos grans grups, segons que sabéssim
llegir o no. I tot sovint seleccionava d'entre nosaltres els qui en sabíem més i ens
obligava a ensenyar a llegir els nostres companys amb l'amenaça d'un càstig
immediat
No sé, sota aquests auguris, quin pot ésser l'amor futur d'un nen
per tot el que soni a ciència, cultura, escola." (Jordi Viader, La
coixinera Steppen, Ed. Pòrtic, 1983 p. 119)
Vaig escriure això ja fa més de trenta anys, però el record d'aquell energúmen continua viu. Era un sàdic, una mala persona, un torturador que mai no hauria d'haver tingut criatures al seu càrrec. Recordo que aquell llunyà 1961, amb només set anys em vaig fer una promesa a mi mateix: vaig comprometre'm que quan fos gran, si algun dia me'l trobava pel carrer, li fotria una pallissa de les mateixes dimensions que les que ell ens fotia a nosaltres...
I vet aquí que el tal Eliseo Hernando al cap dels anys es va convertir en veí del barri. Me'l trobava sovint al metro, i em feia sentir malament perquè no era capaç de complir la promesa que li havia fet al nen que un dia vaig ser. Mai vaig colpejar-lo, mai vaig armar un escàndol al vagó, denunciant-lo davant dels altres viatgers com el que era, un maltractador de criatures. I encara avui, quan ja fa anys que deu ser mort, em pregunto si vaig fer bé o malament.
J.V.R.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)