dimecres, 28 d’octubre del 2015

Noms propis: Manuel Romero


Parlant amb altres companys de la Salle Condal, hem coincidit a destacar el professor Romero com el millor que hi vam tenir. Va ser el més semblant a aquells professor de pel·lícula americana capaços d'engrescar el seu alumnat en un projecte acadèmic.

El seu estava relacionat amb el teatre. Ell va ser el primer que ens va mostrar que el teatre, a part d'una art escènica, és també un gènere literari, adequat per a ser llegit. Va muntar un servei de préstec setmanal de llibrets de teatre que va tenir un èxit extraordinari. Ens va fer comprar una obra a cada un per afegir-la al fons que ell ja tenia i d'aquesta manera vam poder disposar d'un nombre adequat de títols per escollir. Cada divendres, seguint un ordre rigorós, triàvem l'obra que volíem llegir durant el cap de setmana, i quan s'acabava la ronda, els que volíem, en podíem triar una segona.



Recordo que la més cobejada de totes era "Las brujas de Salem" de l'Arthur Miller, seguida per "Los Verdes Campos del Edén" de l'Antonio Gala i las comèdies de l'Enrique Jardiel Poncela. El llibret del Gala encara el conservo, i molts anys després vaig tenir la satisfacció de fer-me'l dedicar per l'escriptor, que se'l va mirar amb una barreja de nostàlgia i suficiència, com si en el fons, ara que és un novel·lista d'èxit, els seus inicis en el teatre li semblessin un pecat de joventut...

Ens fèiem un tip de llegir teatre i en gaudíem molt. Al respecte recordo dues màximes seves: "Lo importante en una obra de teatro, no es lo que pasa en el escenario, sino lo que se supone que ha pasado fuera de él" i "Una obra de teatro se piensa en un año y se escribe en un mes. Una novela se piensa en un mes y se escribe en un año".

Però la màxima que sempre recordo i que moltes vegades he explicat a altres escriptors, periodistes i alumnes, la que més m'ha servit a l'hora d'escriure, és aquella que diu: "Cuando escribas una redacción, una vez que la hayas terminado, elimina el primer párrafo. Cuando escribas una novela, una vez que la hayas terminado, elimina el primer capítulo." Cuanta raó tenia!

Manuel Romero havia nascut a Bélmez, a Córdova, el 10 de març de 1933. Quan nosaltres els vam tenir de professor per primera vegada, a quart de Batxillerat, tenia trenta-cinc anys. És tan difícil això de recordar l'edat d'un professor!... Aleshores ens semblava "un senyor gran", i ara que faig comptes veig que era molt més jove que qualsevol de nosaltres a l'actualitat.

Recordo el seu somriure burleta davant de qualsevol estupidesa sorgida de la nostra ignorància. La seva autoritat moral sobre nosaltres es manifestava també d'aquesta manera: fent-nos entendre que quan nosaltres hi anàvem, ell ja n'estava de tornada...

Va estudiar Filosofia i Lletres i Teologia. Ens feia classe de literatura i d'història. Dues de les meves preferències personals, que m'han portat a publicar algunes novel·les i llibres de relats i a doctorar-me en història contemporània. Sempre he pensat que ell hi va tenir un paper fonamental. De fet, quan vaig publicar el meu primer llibre, vaig tenir la satisfacció d'anar-lo a veure per regalar-li. I va estar molt content.

Manuel Romero va tenir tres fills, un dels quals, el Rubén, és periodista, crític cinematogràfic i professor universitari. Va morir el 30 d'agost de 1993, quan només tenia seixanta anys. Però som molts els que encara el recordem amb agraïment.
Jordi Viader

dissabte, 11 de juliol del 2015

La Salle Condal (1961-1972)

M’he proposat investigar una mica les dades dels alumnes que vam estudiar junts a La Salle Condal entre 1961 i 1972. Malauradament no disposo encara de dades completes de 5è, 6è i COU, perquè en aquests anys ja no es va publicar la Memoria Escolar, però si que tinc les que van des de 1r Grau a 4rt de Batxillerat.
Durant aquests període (1961-1969) van estudiar, com a mínim en un dels cursos, 315 nois.
A 1r Grau (1961-1962) (classe única) vam començar –i aquí m’hi incloc- 98 alumnes, d’aquests, 23 no van tornar a l’any següent, ja fos perquè van repetir curs, ja fos perquè en van tenir prou amb les atrocitats perpetrades pel profe de Primer. Dels que vam començar en aquell curs, vam arribar, com a mínim fins a 4rt de Batxillerat: Abeleira, Abellán, Bailén, Baulenas, Boher, Casas, Conesa, Dordal, Escoto, Simon Fernández, Ferrer, De la Fuente, García Delgado, Giné, Antoni Gironés, Gris, Izquierdo, Jeremías, Latorre, Llort, Martí Delcor, de Mas, Mayoral, Oliveras, Rodríguez López, Rigó, Roig, Sancho, Sanromá, Serra, Simorra, Joan Trullén, Vives i jo mateix, Jordi Viader.
Cal ressenyar, però, que hi ha alguns alumnes que van deixar provisionalment el col·legi per tornar-hi al cap d’un o alguns anys.
Per compensar les baixes, a 2n Grau (1962-1963) van arribar quaranta-tres estudiants nous, la qual cosa va fer que el total d’alumnes arribes als 156, dividits en dues classes A i B. Entre els nous hi havia Jesús Campos, García Cortés, Mesegué , Piñol, Miquel Prat, Sabaté, Subirá, Figuereo, Jorge Garriga, Guardiet, Guillem Gutiérrez, Marina, Martí Cabané, Monné, Javier Pedro, Piñas, Prats Maeso, i Vallribera, que van arribar, com a mínim, fins a 4rt de Batxillerat.
A 3r Grau (1963-1964) el nombre d’alumnes va augmentar fins a 156, la qual cosa va obligar a incorporar una tercera classe,  la C.  De fet entre segon i tercer hi va haver 10 baixes, compensades amb 48 altes. Entre els que es van incorporar i que després van arribar cm a mínim a 4rt de Batxillerat, hi havia Andreu, Calvo, Albert Garriga, Gustems, Llorenç, Molina, Cararach, Fidel González, Roldan Riera, Roig, Sabás, Vila, Villar, ragués, Camarasa, Fabregat, Fernández Rodríguez, Herrero, Mengual, Moreno, Pujol Ros, Roda, Tosca i Viñallonga.
A Ingrés de Batxillerat (1964-1965) s’arriba a la xifra més alta d’alumnes 206, dividits en quatre cursos A, B, C i D. Hi ha sis baixes i 56 altes. Entre les altes que després continuen com a mínim fins a 4rt de Batxillerat: Albis, Fernández Mallofré, Galán, García Suñé, Julio Lopez, Casalé, Ramon Castán, Margarit, Martínez Solana, Mestre, Pascual, Prats Sánchez, Rosés, Sanz, Aguilá, Quintana, Sans Cuenca, Torres, Velasco de Manresa, Farriol, Franqués, Menguado, Palomero, i Baldomero Rodríguez.
El pas a 1r de Batxillerat (1965-1966) suposa una disminució gran del nombre d’alumnes, entre altres coses perquè alguns passen a fer Comerç. En total estudien 1r de Batxillerat 186 alumnes, la qual cosa suposa  53 baixes i 33 altes. D’aquests arriben a 4rt de Batxillerat: Bayarri, Cera, Girós, Lorenzo, Minves, Petit, Pueyo, Alba, Clapés, Martín Mateo, Martín Rigol, Montón, García Benito, Montero, Salleras, Baile, Blas, Costa, i Vall Escuté.
2n de Batxillerat (1966-1967) és l’últim any amb un augment del nombre d’alumnes que arriba a ser de 195. Aquesta xifra s’obté amb 14 baixes i 23 altes respecte a l’any anterior.
A 3r de Batxillerat (1967-1968) vam ser 179 alumnes. A aquesta xifra s’hi arriba amb 31 baixes i 15 altes.
Finalment 4rt (1968-1969) és l’any amb menys alumnes de tot el Batxillerat, amb només 149 estudiants. Hi ha hagut 39 baixes i només 9 altes.
Dels 98 alumnes que havíem començata 1r Grauñ a la deareixen 67 alumnes i al COU 59s una pregunta que nomesta xifra s'posa  al cap d'çat a 1r Grau vam arribar a 4rt de Batxillerat 34.
Quants dels 149 alumnes de 4rt de Batxillerat van continuar al Batxillerat superior es una pregunta que només puc respondre per aproximació. A les dues fotos de què disposem de 6è de Batxillerat  (1979-1971) hi apareixen en total 67 alumnes i a la de COU (1971-1972), 59.
A COU crec reconèixer dotze supervivents d’aquell llunyà 1r Grau: Abellán, Boher, Escoto, Simón Fernández, Ferrer, Giné, Antoni Gironès, Llort, De Mas, Sancho, Serra i jo mateix, tot i que és possible que n’hi hagi més.

dimarts, 7 de juliol del 2015

Noms propis: Gregorio el "So Fiero"

Moltes vegades he pensat en el Gregorio, l'home que recollia les escombraries de les papereres del col·legi. Sempre anava fet un dròpol, amb els pantalons estripats i lligats amb un cordill. Li dèiem, o es feia dir, "So Fiero" i si l'emprenyàvem molt acabava sortint-se de polleguera i es posava violent.
Una vegada alguns que punxaven al Gregorio preguntant-li si sabia llegir, es van quedar de pasta de moniato quan se'ls va posar a parlar en francès i tot seguit també en anglès. En aquells anys molta gent gran més o menys parlava francès -no tant bé com ell, això està clar- però parlar anglès era tota una raresa. Vam quedar tots molt encuriosits i a partir d'aquell moment va començar a circular la brama que el Gregorio havia estat professor del col·legi durant la guerra civil i que en acabar l'havien depurat i apartat de l'ensenyament i que els hermanos  li havien permès de continuar treballant al col·legi, però d'escombriaire. M'agradaria poder saber la veritat!...
En tot cas, el Gregorio em va inspirar el personatge de El Caragol.
 
“En Caragol va sempre brut i fet un dròpol. La història del Caragol només la coneix ell, però deu ser molt trista i desgraciada. El Caragol amaga la seva amargor darrera d'un posat de boig i un aspecte perdulari.

El Caragol arreplega ampolles buides, diaris vells, cartrons i alguna que altra pell de conill. El Caragol és el drapaire oficial del barri i va pel carrer tirant d'un carretó i cridant allò de "Depaiiire!".

Al Caragol tothom li té pena, llevat dels nens que fan de la seva infantesa model de crueltat. Al drapaire les dones li donen les andròmines sense cobrar-li res i alguns homes el conviden a fumar.

Els nens, en canvi, el segueixen pel carrer cridant "Caragol treu banyes!" fins que el fan sortir de polleguera. Aleshores el Caragol crida i esbufega i clava plantofades a tort i a dret sense encertar a ningú fins que es troba a si mateix i comença a colpejar-se sense pietat. Aleshores la cridòria infantil, satisfeta per l'espectacle, arriba al clímax i cal la intervenció d'algun adult o fins i tot de la guàrdia urbana per aturar-lo.

El Caragol ens va sorprendre a tots el dia que al davant de cala Juana, la verdulera, s'hi va aturar un cotxe amb dos estrangers que demanaven desesperadament que algú els orientés. Ni les quatre paraules de francès de la Juana que abans de la guerra havia estudiat a les monges, ni els esforços gestuals de la resta, van servir de res. Els dos anglesos continuaven reclamant que algú els ajudés a trobar el camí correcte sense aconseguir-ho, fins que el Caragol que casualment passava per allí i s'havia aturat a fer el tafaner, els va deixar anar amb un anglès d'allò tan acadèmic: "Good morning mister. Can I help You? What are you looking for, exactly?"

"Però tu saps anglès, Caragol?" Van preguntar-li tots, quan va acabar la seva conversa amb els dos turistes que s'hi van acomiadar amb una encaixada de mà d'allò més franca, com qui diu d'igual a igual. "Anglès? és clar", va fer ell com si fos la cosa més natural del món, "... i francès, i italià i una mica d'alemany i de grec clàssic".

Des d'aquell dia els adults el van tractar amb més respecte i els infants amb una mica de por. Endevinaven al darrera del seu aspecte miserable, el fantasma d'un intel·lectual, d'un mestre d'escola o d'un universitari, potser i en el subconscient l'associaven a la severa autoritat que emana dels docents.”  (Jordi Viader: El Barri Gris)


dilluns, 6 de juliol del 2015

6è de Batxillerat


El Joan Martí ens fa arribar aquesta nova foto de 6è de Batxillerat. Una classe diferent de la que ja vam penjar anteriorment. Si teniu altres fotos, especialment de 5è, 6è i COU, que són els anys en què no es va publicar la Memoria Escolar, feu-me les arribar i les posaré.

dissabte, 27 de juny del 2015

Els millors de la classe...


M'ha picat la curiositat de saber quins dels nostres companys van ser els millors alumnes al llarg del temps que vam passar junts, fins a 4rt de Batxillerat. 

Izquierdo, De Mas, Camarasa, ¿Salas? i Gironès

Per esbrinar-ho he buscar els primers de cada curs i els he atribuït la puntuació que s'atorgava en aquells anys als primers classificats en els campionats de Fórmula 1, o sigui 9 punts per al primer, 6 per al segon i 4 per al tercer. Segons això qui obté millor puntuació i en conseqüència va ser el millor alumne és en Jordi Camarasa amb 38 punts, seguit d'en Josep Lorenzo i en Joan Ferrer amb 36 cada un.

 Josep Lorenzo     
                                                
Cal tenir en compte, però que en Josep Lorenzo es va incorporar al col·legi a primer de Batxillerat i al llarg dels quatre anys del Batxillerat Elemental sempre va ser el primer de la classe. Contràriament en Joan Ferrer va obtenir la puntuació més alta en els cursos de primària i a segon de batxillerat, sempre també com a primer de la classe.
En Jordi Camarasa va ser en dues ocasions primer, en dues segon i en dues tercer
  Joan Ferrer 

Altres estudiants brillants van ser Joan Trullén, Luis Escoto, Conrad Aguilà, Daniel De Más i Lluís Burgués.

Lluís Burgués

Revisió mèdica!


divendres, 26 de juny del 2015

D'excursió!...





El nou Auditori del col·legi (1965)





L'Antic Museu del col·legi


Noms propis: Fermín Gisbert



El professor Gisbert era allò que se’n diu un “os”. 

Seriós i sec com ningú, no recordo que mai, en cap circumstància, rebaixés el to o s’avingués a intentar interactuar amb nosaltres. Es mantenia distant, fred i era tremendament rigorós.

Era el professor de llatí de Quart de Batxillerat i el seu mètode d’avaluació consistia en reiterats i inadvertits exàmens orals que invariablement em conduïen al suspens. En Gispert preguntava i si fallaves a la primera, ja estaves suspès. Pel contrari, si responies correctament, tornava a preguntar, i no deixava de fer-ho fins que fallaves. La nota s’establia en funció de si havies fallat a la primera, a la segona, a la tercera o a la quarta pregunta, però en el meu cas, amb una única excepció, sempre estava per sota del cinc.

I dic una única excepció, perquè mai no oblidaré que l’última setmana vaig aconseguir respondre correctament totes les vegades i aconseguir d’aquesta manera un únic i meritori notable en llatí.

Val a dir que amb aquests sistema tan dràstic vam acabar aprenent força llatí, com es va demostrat en l'examen de revàlida, malgrat que el temps hagi esborrat en molts casos uns coneixements que ja aleshores ens semblaven poc útils.

J.V.R.

dimecres, 24 de juny del 2015

Misses, comunions, confessions... Hores i hores a la capella del col·legi.









Visita virtual al col·legi


Mentre esperem poder-la fer de manera presencial el dia de la pròxima trobada, el 4 de juny de 2016, us convido a fer una visita virtual al nostre antic col·legi, a través d'una excel·lent web dedicada a la Barcelona Modernista i Singular.

Fixeu-vos que també és possible entrar a dins.

Noms propis: Pere Cairó i Arquer



En Pere Cairó, -el Senyor Cairó-  va ser un dels millors professors que vaig tenir a la Salle Condal i malgrat que mai més no vaig tornar-lo a veure, sempre en vaig guardar un record excel·lent.

Donava classe de Biologia a COU. Una assignatura optativa que només triàvem els que com jo teniem la pretensió de fer una carrera de ciències -en el meu cas Medicina, tot i que la vaig canviar a l'últim moment per Periodisme-.

Anys després circumstàncies de la vida em van portar a dedicar molts anys i molts esforços a l'entomologia i estic segur que la curiositat i els coneixements que ell em va inculcar em van servir de molt.

Era un científic humanista, d'aquests que barrejaven l'interès per la botànica amb la passió per la literatura. Estic segur que li devia deixar llegir algun dels meus textos i en acabar el curs em va sorprendre regalant-me un tomo de les Obras Completas de Hermann Hesse que en aquells anys era el meu escriptor favorit, editades per Aguilar en paper bíblia.

En Pere Cairó va deixar de donar classes a la Salle Condal molt aviat i va continuar la seva activitat docent a l'Escola Aula a on s'hi va estar més de quaranta anys.

L'últim dia de classe els seus alumnes li van fer un homenatge molt especial i van dedicar-li dotzenes d'entrades en un blog anomenat "Sembrar per Recollir".

El Senyor Cairó va morir el vint de novembre de 2012,

J.V.R

dimarts, 23 de juny del 2015

Memoria Escolar (1961-1969)

 
       



Noms propis: Agustín Rodríguez



Agustín Rodríguez, -el professor Rodríguez-, va ser un dels personatges més estrafolaris que van passar per La Salle Condal. Donava classe de química i no n’estic del tot segur, però diria que també de matemàtiques.
Era baixet, rabassut i caminava molt a poc a poc. Recordo que es posava paral·lel a la pissarra, separat uns trenta centímetres, i aleshores s’hi deixava caure literalment fins a quedar-hi recolzat, posava el guix al damunt i es posava a caminar per fer-hi una ratlla més o menys recte.
Tenia dues obsessions. La primera era estranya: no volia que ens féssim legionarios. Per això un dia ens va explicar que podíem guanyar-nos la vida de moltes maneres, fins i tot fonent xapes de begudes en una foguera i venent després el que n’obtinguéssim a un drapaire, però que –per la mort de Déu!- no ens féssim pas legionarios.
Això ens va portar a especular amb la possibilitat que un fill seu se n’hagués fet, de legionario, i potser fins i tot que hagués mort en acte de servei...
L’altra obsessió era menys surrealista. El Rodríguez no admetia que la gent es quedés callada quan feia una pregunta. Quan això passava, i passava sovint, el Rodríguez deia:
- Le pongo a Vd. Ocho ceros por mulo. Los mulos no hablan y usted tampoco. Si no sabe la respuesta diga “no lo sé professor” y le pondré un zero, però si no dice nada, le pongo ocho ceros por mulo.
He de confessar que en això estic d’acord amb el Rodríguez. La gent que no et respon quan els preguntes alguna cosa, sempre m’han semblat mulos que mereixen vuit zeros.

J.V.R.
 

diumenge, 21 de juny del 2015

Noms propis: Eliseo Hernando





"El mestre era un home petit, gairebé nan, de nom Eliseu i a qui, no sé per quina causa evolutiva del llenguatge, la meva família anomenava Nicetu.

Ens espantava amb tota mena de pors horripilants, des d'ésser cremats de viu en viu fins a morir devorats per les rates o ofegats per falta d'aire. I no eren només paraules, sinó també fets, realitats quotidianes, turments de tot tipus: bufetades, cops de cap a les parets, alguna guitza, centenars de cops de regla, tancaments en habitacions fosques, enterraments prolongats sota la tarima...

Havia dividit la classe en dos grans grups, segons que sabéssim llegir o no. I tot sovint seleccionava d'entre nosaltres els qui en sabíem més i ens obligava a ensenyar a llegir els nostres companys amb l'amenaça d'un càstig immediat

No sé, sota aquests auguris, quin pot ésser l'amor futur d'un nen per tot el que soni a ciència, cultura, escola."  (Jordi Viader, La coixinera Steppen, Ed. Pòrtic, 1983 p. 119)

Vaig escriure això ja fa més de trenta anys, però el record d'aquell energúmen continua viu. Era un sàdic, una mala persona, un torturador que mai no hauria d'haver tingut criatures al seu càrrec. Recordo que aquell llunyà 1961, amb només set anys em vaig fer una promesa a mi mateix: vaig comprometre'm que quan fos gran, si algun dia me'l trobava pel carrer, li fotria una pallissa de les mateixes dimensions que les que ell ens fotia a nosaltres...

I vet aquí que el tal Eliseo Hernando al cap dels anys es va convertir en veí del barri. Me'l trobava sovint al metro, i em feia sentir malament perquè no era capaç de complir la promesa que li havia fet al nen que un dia vaig ser. Mai vaig colpejar-lo, mai vaig armar un escàndol al vagó, denunciant-lo davant dels altres viatgers com el que era, un maltractador de criatures. I encara avui, quan ja fa anys que deu ser mort, em pregunto si vaig fer bé o malament.

J.V.R.

1r Grau (1961-1962)


2n Grau B (1962-1963)


2n Grau A (1962-1963)


3r Grau C (1963-1964)


3r Grau B (1963-1964)


3r Grau A (1963-1964)


Ingrés de Batxillerat D (1964-1965)


Ingrés de Batxillerat C (1964-1965)