Al professor Carretero el vam tenir a Ingrés i a Primer de Batxillerat. Tot i que no era el professor únic, perquè també hi havia un hermano que s'encarregava d'algunes assignatures, si que es pot dir que era el professor principal, el titular del curs.
D'ell com a docent no en tinc un record dolent però suposo que cada un veu les coses a la seva manera. Ara sé que quan va començar a donar-nos classe, el curs 1964-1965, era realment molt jove, només vint-i-tres anys, però a nosaltres, que només en teniem deu, ens semblava un senyor molt gran.
A Ingrés teniem com a llibre de lectura Don Quijote de la Mancha, una autèntica tortura per a la nostra edat, i a Primer de Batxillerat feiem una Geografía Española que amb l'excusa de parlar de regions naturals, desvinculava Lleida de Catalunya.
L'Emilio Carretero va posar en marxa un recurs pedagògic que a mi em resultava aterridor, les anomenades Palestras. Consistia a dividir la classe en dos grups, i enfrontar-los en una competició de coneixements. Es feia sempre els divendres al matí. Ens posavem drets en cercle al voltant dels pupitres i anavem fent-nos preguntes els uns als altres. A mesura que encertaves les respostes guanyaves posicions, i així en acabar la Palestra els últims es veien escarnits i els primers recompensats.
No sé ben bé com ens ho feiem, però a vegades quedavem entesos per passar-nos les preguntes entre contrincants, de manera que tots dos l'encertessim. Això no beneficiava l'equip, però ens salvava a nosaltres de la vergonya. Jo que sempre he tingut bona memòria, fins i tot molt bona, per a les coses inútils i els detalls balders, soc incapaç d'aprendre'm noms i dates, que era una mica del que es tractava en aquesta maleïda competició. Per això havia arribar fins a l'extrem d'escriure'm les respostes en boli a la mà, i en una ocasió el Carretero se'n va adonar i vaig pringar.
A Primer de Batxillerat la Formación del Espiritu Nacional també la donava el Carretero, no hi havia encara un professor especial per a l'assignatura com més tard ho va ser l'Alfonso Bernad, regidor de l'Ajuntament de Barcelona i alt càrrec del Movimiento Nacional. En una ocasió en què el real Madrid havia jugat un important partit de classificació, el Carretero va preguntar qui d'entre nosaltres havia anat a favor de l'equip contrari i havia desitjat la seva victòria enlloc de la de l'equip espanyol. N'hi va haver uns quants que van "picar" i van aixecar la mà. El Carretero els va explicar que aquella setmana estaven tots suspesos de FEN, perquè seguint els paràmetres de l'assignatura, no es podia admetre que defensessin els colors d'un equip que no era espanyol en contra d'un altre que sí que ho era.
Al cap d'uns dies, el pare d'un dels nostres companys, en Jordi Monfort, li va escriure una carta en català al Carretero posant-lo de volta i mitja. No recordo si l'argumentació anava pel camí de dir que no es podia confondre el futbol amb el patriotisme, o més probablement defensava que els catalans mai no ens podíem sentir representats pel Real Madrid. En qualsevol cas l'Emilio Carretero va llegir la carta en públic enfotent-se del fet que estés en català, i aquell mateix any el Monfort va deixar el col·legi.
El Carretero era originari de la provincia d'Almeria, on havia nascut el 16 de novembre de 1941. El seu pare era ferroviari, cap d'estació de Cubelles. Va estudiar Magisteri i posteriorment també Filologia i Sociologia a la Universitat de Barcelona.
L'any 1977 va guanyar les oposicions a professor d'Institut i es va traslladar a Adra (Almeria). És autor del llibre: Poesía y cuento: antología de textos: IV y V. (1987). El 2002 va guanyar un dels premis Rinconete per la seva explicació sobre l'origen del verb ahorrar.
