Moltes vegades he pensat en el Gregorio, l'home que recollia les escombraries de les papereres del col·legi. Sempre anava fet un dròpol, amb els pantalons estripats i lligats amb un cordill. Li dèiem, o es feia dir, "So Fiero" i si l'emprenyàvem molt acabava sortint-se de polleguera i es posava violent.
Una vegada alguns que punxaven al Gregorio preguntant-li si sabia llegir, es van quedar de pasta de moniato quan se'ls va posar a parlar en francès i tot seguit també en anglès. En aquells anys molta gent gran més o menys parlava francès -no tant bé com ell, això està clar- però parlar anglès era tota una raresa. Vam quedar tots molt encuriosits i a partir d'aquell moment va començar a circular la brama que el Gregorio havia estat professor del col·legi durant la guerra civil i que en acabar l'havien depurat i apartat de l'ensenyament i que els hermanos li havien permès de continuar treballant al col·legi, però d'escombriaire. M'agradaria poder saber la veritat!...
En tot cas, el Gregorio em va inspirar el personatge de El Caragol.
“En Caragol va sempre brut i fet un
dròpol. La història del Caragol només la coneix ell, però deu ser molt trista i
desgraciada. El Caragol amaga la seva amargor darrera d'un posat de boig i un
aspecte perdulari.
El Caragol arreplega ampolles buides, diaris
vells, cartrons i alguna que altra pell de conill. El Caragol és el drapaire
oficial del barri i va pel carrer tirant d'un carretó i cridant allò de
"Depaiiire!".
Al Caragol tothom li té pena, llevat dels
nens que fan de la seva infantesa model de crueltat. Al drapaire les dones li
donen les andròmines sense cobrar-li res i alguns homes el conviden a fumar.
Els nens, en canvi, el segueixen pel
carrer cridant "Caragol treu banyes!" fins que el fan sortir de
polleguera. Aleshores el Caragol crida i esbufega i clava plantofades a tort i
a dret sense encertar a ningú fins que es troba a si mateix i comença a
colpejar-se sense pietat. Aleshores la cridòria infantil, satisfeta per
l'espectacle, arriba al clímax i cal la intervenció d'algun adult o fins i tot
de la guàrdia urbana per aturar-lo.
El Caragol ens va sorprendre a tots el dia
que al davant de cala Juana, la verdulera, s'hi va aturar un cotxe amb dos estrangers
que demanaven desesperadament que algú els orientés. Ni les quatre paraules de
francès de la Juana que abans de la guerra havia estudiat a les monges, ni els
esforços gestuals de la resta, van servir de res. Els dos anglesos continuaven
reclamant que algú els ajudés a trobar el camí correcte sense aconseguir-ho,
fins que el Caragol que casualment passava per allí i s'havia aturat a fer el
tafaner, els va deixar anar amb un anglès d'allò tan acadèmic: "Good morning mister. Can I help You? What
are you looking for, exactly?"
"Però tu saps anglès, Caragol?"
Van preguntar-li tots, quan va acabar la seva conversa amb els dos turistes que
s'hi van acomiadar amb una encaixada de mà d'allò més franca, com qui diu
d'igual a igual. "Anglès? és clar", va fer ell com si fos la cosa més
natural del món, "... i francès, i italià i una mica d'alemany i de grec
clàssic".
Des d'aquell dia els adults el van tractar
amb més respecte i els infants amb una mica de por. Endevinaven al darrera del
seu aspecte miserable, el fantasma d'un intel·lectual, d'un mestre d'escola o
d'un universitari, potser i en el subconscient l'associaven a la severa
autoritat que emana dels docents.” (Jordi Viader: El Barri Gris)
Als meus temps es deia un altre història d'ell. Es deia que va ser germà de La Salle i que un dia, a una excursió a la platja, se li van ofegar dos alumnes. No s'ho va perdonar i va perdre el cap.
ResponElimina