La Cantina del senyor Manel

A la visita al col·legi del 4 de juny, vaig poder fer dues fotos de l'antiga cantina del pati de baix, la cantina del senyor Manel, aquell vellet fràgil però amb molta mala llet que també feia de porter i que sempre anava amb un guardapolvo gris.

A la cantina s'hi venien refrescos de la marca Canada Dry, una multinacional que no ha tingut gaire èxit al nostre país però que en aquell anys intentava competir amb la Coca-Cola i la Pepsi-Cola, amb refrescos de taronja i de llimona, la seva pròpia cola, anomenada Spur, i un producte insòlit, el Ginger Ale.

Pero probablement el producte més popular i el més barat, era la gasosa. Gasoses en ampolles petites, gravades i sense marca, molt similars a la de la fotografia

Crec recordar que les "pipes" estaven prohibides, hi havia en canvi els famosos "kikos" Churruca, queno eren tan bons, variats i contundents com els actuals, però que a nosaltres ens semblaven espectaculars.

També s'hi despatxaven batuts de cacau, concretament de la marca Frigolat. Lògicament pels meus origins familiars jo no en prenia mai, fins que un dia, a la cantina del pati de dalt, ara desapareguda, em vaig decidir a provar-ho. 

"A casa només hi entrava el Cacaolat. Lògicament el meu pare no en volia ni sentir a parlar dels productes de la competència que sabia prou bé que no es podien comparar ni de lluny amb el seu.

A més quan anàvem a algun bar i jo demanava un Cacaolat i el que em servien era un Cacao Ram, un Frigolat  o un Letelcao, s’enfadava molt i els deia que ell havia demanat un Cacaolat i que allò no ho era, que fessin el favor d’emportar-se aquella porqueria.

Amb aquests antecedents, doncs, és lògic que jo mai no hagués provat, ni m’hagués passat pel cap de fer-ho, cap altre batut de cacau que no fos el que havia creat el meu pare. El món dels batuts començava i acabava amb el Cacaolat i tot el que pogués haver més enllà era terra ignota, territori salvatge, aiguamolls insalubres.

Per això sempre recordaré el dia “de la gran traïció”. El matí de dissabte en què vaig anar al cole a fer no se quina mena d’activitat extraescolar, i a l’hora d’esmorzar se’m va acudir demanar un Frigolat a la cantina.

No sé què em devia passar exactament pel cap a l’hora de fer-ho. Si era la rebel·lia adolescent que començava a apuntar, si l’atracció pel risc o si es tractava només d’una qüestió pràctica, atès que allà no hi tenien cap altra marca.

Tal com m’esperava, vaig trobar-lo sensiblement inferior al “de casa” i no vaig reincidir mai més en el fet, però me’n va quedar un cert pes a la consciència, com de traïció, com d’haver trencat un tabú, molt, molt gros.

En definitiva una sensació de transgressió que només es pot comparar a la del primer dia que vaig decidir que em saltaria la missa del diumenge, o a la de les primeres provatures micològiques d’espècies noves, més enllà dels rovellons, els rossinyols i les llenegues.

Naturalment no vaig dir res a casa, i no vaig rebel·lar ningú el que havia fet fins molt anys després que el meu pare fos mort." (Jordi Viader, Abans morir que perdre la vida")