Noms propis: Eliseo Hernando

 

"El mestre era un home petit, gairebé nan, de nom Eliseu i a qui, no sé per quina causa evolutiva del llenguatge, la meva família anomenava Nicetu.

Ens espantava amb tota mena de pors horripilants, des d'ésser cremats de viu en viu fins a morir devorats per les rates o ofegats per falta d'aire. I no eren només paraules, sinó també fets, realitats quotidianes, turments de tot tipus: bufetades, cops de cap a les parets, alguna guitza, centenars de cops de regla, tancaments en habitacions fosques, enterraments prolongats sota la tarima...

Havia dividit la classe en dos grans grups, segons que sabéssim llegir o no. I tot sovint seleccionava d'entre nosaltres els qui en sabíem més i ens obligava a ensenyar a llegir els nostres companys amb l'amenaça d'un càstig immediat

No sé, sota aquests auguris, quin pot ésser l'amor futur d'un nen per tot el que soni a ciència, cultura, escola."  (Jordi Viader, La coixinera Steppen, Ed. Pòrtic, 1983 p. 119)

Vaig escriure això ja fa més de trenta anys, però el record d'aquell energúmen continua viu. Era un sàdic, una mala persona, un torturador que mai no hauria d'haver tingut criatures al seu càrrec. Recordo que aquell llunyà 1961, amb només set anys em vaig fer una promesa a mi mateix: vaig comprometre'm que quan fos gran, si algun dia me'l trobava pel carrer, li fotria una pallissa de les mateixes dimensions que les que ell ens fotia a nosaltres...

I vet aquí que el tal Eliseo Hernando al cap dels anys es va convertir en veí del barri. Me'l trobava sovint al metro, i em feia sentir malament perquè no era capaç de complir la promesa que li havia fet al nen que un dia vaig ser. Mai vaig colpejar-lo, mai vaig armar un escàndol al vagó, denunciant-lo davant dels altres viatgers com el que era, un maltractador de criatures. I encara avui, quan ja fa anys que deu ser mort, em pregunto si vaig fer bé o malament.

J.V.R.