"Als
catorze anys vaig anar d'exercicis. Podria resumir aquella experiència
sobre la base de dues imatges: la dels vuit sarcòfags tètrics i la del
frare director; màrtirs i glossador de màrtirs; víctimes de la pròpia
fe i víctima de la fe dels altres.
D'entrada
sorprenia la pulcritud artificial de l'estança. Tanta netedat posava de
manifest una decidida voluntat d'incidir en les ressonàncies morals del
mateix concepte de condícia. L'absència de brutícia no responia a un
estat natural, ni era conseqüència d'una mentalitat obsessionada i
previsiblement malalta, sinó que era abans que res un signe, un exemple,
una paràbola absorbent que conformava el nostre entorn immediat.
Per
donar, encara, més èmfasi al sentit màgic del fenomen, mai no vam veure
cap dels servidors o servidores encarregats de la neteja, i això em fa
pensar en un estudiat, bé que rutinari, sistema directiu preocupat per
evitar els encontres entre els exercitants i els empleats, i imagino
que, tot just nosaltres acabàvem d'esmunyir-nos per una cantonada, ells
ja apareixien silenciosos i cautes, armats amb galledes i pals de
fregar, escombres i recollidors." (Jordi Viader, Joc per a Solitaris. Editorial Pòrtic, 1989 pp- 76-77)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada